Un ressò de bosc

​

Del 27 de febrer al 20 de març, inauguració el divendres 27 de febrer a les 19 h, RARO Onsite Projects​

​

M’imagino entrar a una exposició com qui s’endinsa a un bosc. Percebre’s dins un ecosistema on els cossos s’afecten i són afectats. Llisquen, xoquen, ressonen, deixen marca, es desgasten. Submergir-se en l’espessor, la polifonia, les capes. ¿Com aproximar-se? 

M’agrada pensar aquest lloc com una trobada: pedres, cables, suros, ossos, pantalles, canyes, electrons, terres, fils, aigües, maons, minerals, human*s, arbres… una serie de materialitats confluint en un aquí i ara per mutar una mica les unes amb les altres. Proposar una configuració diferent de món, unes relacions-altres que segueixin unes relacions alternatives a les que estableix el dogma de la productivitat. Un assemblatge fugaç on després cadascú tornés a casa seva. 

Aquesta trobada es teixeix amb materialitats de quatre entorns diferents amb qui ens habitem: la muntanya de Montserrat; els boscos de la Garrotxa; el poble d’Agullana al peu dels Pirineus, i Barcelona. Amb algunes ens vam conèixer fa molt de temps, amb altres en fa menys. Ningú sap tant d’aquests llocs com elles. 

En un present dens i ràpid, crec que l’atenció es torna política. Un ressò de bosc és una invitació a tornar l’escolta a les coses que ens envolten. Apropar-nos des de la pregunta, atendre els seus ecos, memòries i llenguatges, obrir espai quedar-se en allò contradictori, imaginar altres relacions possibles. Difuminar binarismes per poder entendre les històries com petjades, rastres, corriols, camins de vida entrecreuats entre human*s i més-que-human*s, éssers orgànics i inorgànics. Relats en constant moviment i transformació que es configuren allà on no arriben les paraules. 

Entendre la curiositat, el joc, la màgia o allò inefable com canals d’accés, eines de ressonància allà on no passa res, perquè ja està passant tot. L’escolta em sembla important perquè roman en constant moviment, és inquieta, titubeja, dubta. No fixa com la mirada sinó que llisca, conversa amb les vibracions, passa pel cos, amplia allò imaginable. 

Així doncs, proposo submergir-nos en un bosc-altre per permetre’ns habitar el seu temps espès, dens. Deixar que passi lent, que es torni elàstic, però no per durar més sinó per durar amb els altres. Sostenir-nos entre-temps i entre nosaltres, en la presencia dels cossos que permeten que les coses passin. 

​

Amb la col·laboració de Paula Galansky, Rafael Duarte Uriza y Camilo Mutis Canal i el suport de la Beca Numèric (2025) i la beca complerta Can Serrat (2023).

​

Paula Vicente Puiggròs és artista visual i mediadora. La seva pràctica es qüestiona com habitem i ens relacionem amb el món i els ecosistemes que ens envolten i ens conformen. Establint el joc, la curiositat i l’escolta com a metodologies crítiques busca repensar des d’allò quotidià per obrir preguntes, assajar altres altres temps i ritmes, deixar lloc al dubte. Ha realitzat diverses residències arreu de Catalunya, Balears i Argentina, on també ha participat en

diferents festivals i exposicions. Actualment és resident a La Escocesa, Barcelona.