Llindar de Carn

d’Hina Vagina

 

a cura d'Auri Alós

Del 26 de juny al 31 de juliol a RARO On-Site Projects - Festival Art Nou

​

Des de les primeres configuracions simbòliques de la humanitat, el cos ha estat altar i ofrena. No com a metàfora, sinó com a lloc real de mediació entre el visible i l'invisible. L'antropologia del sagrat va mostrar que el ritu no representa el mite, sinó que l'encarna. La carn sagna, dejuna, dansa, es cobreix o es despulla tractant de travessar umbrals. Llindar de carn parteix d'aquesta memòria atàvica, per interrogar la seva mutació contemporània. Si abans el cos s'oferia al diví, avui és devot de l'ofici de la mirada. Però la lògica sacrificial no desapareix, sinó que desplaça el seu objecte: l'altar és ara pantalla de pulsions de consum com a signes identitaris; la penitència, exigència disciplinada d'optimització estètica; la promesa de transcendència, aspiració de pertinença a quelcom que ens superi. I la carn, en una fragilitat i finitud inèdites, es buida permetent que la divinitat irrompi en l'humà.

 

Ja les tradicions ancestrals varen comprendre que el cos no era sols símbol del sagrat, sinó canal perquè aquest es manifestés. Més enllà de representar el diví, el feien acontènyer; i l'immanent deixà d'actuar com a instrument o al·legoria, per elevar-se a territori visionari i il·luminat. A la mística femenina, aquesta intuïció es radicalitza. Teresa d'Àvila concep la carn com a vehicle de veneració; Caterina de Siena, com a temple on l'ànima es retroba amb Déu; Magdalena de Pazzi afirma que el desig i la devoció no són contraposats, sinó expressions convergents del mateix impuls espiritual. I Hadewijch d'Anvers sintetitza aquesta unió profètica: «Qui estima Déu amb tot el seu cor, tota la seva ment i tot el seu cos, toca l'eternitat en la carn del temps». En elles, l'existència no suposa un obstacle per a la transcendència, sinó el seu llindar. El desig mateix esdevé pregària; i la nuesa —física o interior—, retorn originari al cos sacrificial… relíquia sota la qual ressona una litúrgia arrelada en el mite.

Tanmateix, la modernitat va proclamar la mort de Déu per abraçar la sobirania de la raó. Durant més d'un segle, el relat científic va semblar substituir l'horitzó teològic; i la sospita nihilista, reconfigurar l'imaginari col·lectiu. Però la desaparició del pietós mai fou absoluta: l'anomenada era postsecular revela que el sagrat no ha estat erradicat, sinó desplaçat, pluralitzat i estetitzat. Al zeitgeist postpandèmic, la generació Z ha abraçat un retorn ambigu de la fe i dels valors conservadors, impulsat per la incertesa estructural d'un món líquid. Davant l'angoixant vòrtex de canvis i l'ofegant exposició a l'accessibilitat infinita, ens refugiem en relats prometedors d'ordre i control, cerquem normes que orientin el trànsit, i anhelem certeses que resisteixin a l'atomització del present. L'ideal de progrés ha mudat en el vertigen de crisis successives, i davant la impossibilitat de confiar en narratives polítiques, econòmiques o tecnològiques, emergeix la necessitat profundament humana de buscar seguretat en allò que sempre va oferir sentit. Més que un sistema doctrinal, la devoció new age —sincrètica, subjectiva i estilitzada— ofereix una regla simbòlica per gestionar consciència i presència, una treva enmig la incertesa… que podríem anomenar religió de salvació.

 

Llindar de carn no representa la fe, sinó l'advent cap a ella: explora la devoció com a fenomen cultural en una era on la nova idolatria (o hagiografia mediàtica) t'eleva o destrueix sense necessitat d'apokálypsis. L'hàbit, antany signe d'entrega, palesa les estructures que avui modelen el jo: un subjecte consagrat a lògiques de reconeixement i productivitat, on l'autosacrifici i la hipervigilància esdevenen sagrament.

I l'obra de Hina Vagina (Judit Chulià Orduña) converteix aquest cos pathētikos en pregària. Des d'una estètica que conjuga precarietat matèrica i densitat conceptual, l'artista proposa un art revelador d'espiritualitats íntimes, però carregat de contradiccions públiques: una psicomàquia paradigmàtica de la contemporaneïtat que opera en l'interstici del ritual i el mundà.